Autor: Kenneth Marsol

Feia unes setmanes que el nostre rentaplats marca Candy model CDF-3153 feia coses rares. Deixava entrar l’aigua i la extreia perfectament però no feia res més, les aspes no giraven.  Tot i això, de vegada en quant començava a funcionar i de vegades acabava el cicle de rentat.

Vaig cercar per Internet si algú havia tingut el mateix problema però no vaig trobar res, el més semblant era una possible avaria en la bomba de recirculació.

Veient que no trobava solució al problema, vaig fer venir un tècnic que es va dedicar a tocar botons i em va fer volar 70 euros sense ni treure el rentaplats del seu lloc. La seva conclusió: “és la placa i val molts diners, te recomano que en compris un altre”.

Abans de mirar preus, vaig decidir desmuntar la porta i mirar jo mateix el circuït imprès. Semblava estar correcte, sense components reescalfats ni condensadors explosionats, cap soldadura havia canviat de color… La placa no era

Quan ja havíem mirat preus per comprar un nou rentavaixelles, en un moment de “bogeria” vaig fer un correu al fabricant, esperant alguna indicació o consell.

L’endemà al matí rebo un correu dient que havien passat l’avís de l’avaria al servei tècnic de Lleida. Recordant la passada experiència els vaig trucar immediatament per evitar tornar a pagar diners per no res.
La diferència en els tractes van ser abismals, començant per un preu tancat amb un topall per dalt.

A mig matí apareix el tècnic, extreu l’aparell, desmunta la porta, comprova la placa, torna a muntar i va directe al motor. Detecta un condensador malmès i ens diu el que costarà la reparació… 8,65 euros. Evidentment hi ha la resta: desplaçament i mà d’obra i impostos, tot plegat 55,84 euros i a funcionar.

Us els recomano, són “Servicio Técnio Lucia” i el seu telèfon és el 973240414.

Per acabar us presento el culpable.

Consti per endavant que el següent escrit és una opinió personal i un exercici d’auto reflexió, sense cap altra pretensió que no sigui fer veure a l’hipotètic lector com cedim alegrement les nostres dades personals.

Després d’aproximadament set anys sense fumar, l’estiu passat vaig voler tornar-hi. Sis mesos després ja vull tornar-ho a deixar, coses de la condició humana.

La qüestió és que (potser) sóc fumador d’una molt coneguda marca de tabac, segurament la segona en vendes.
Des de fa un temps el fabricant ha anat posant dins del paquet de tabac, unes butlletes rectangulars amb un codi promocional i una adreça web on comprovar si has estat l’afortunat guanyador d’algun dels premis que s’hi anuncien.

Avui he decidit comprovar els paperets que he guardat aquests darrers dies i ha anat a la web en qüestió.

Després de no trobar per cap lloc les condicions d’ús de la web ni les bases del sorteig, i com que no tinc “user”, he clicat a “registrarse”.

Després de fer clic, he estat redirigit a una altra plana on posar el codi per comprovar que sigui vàlid.
Un cop validat el codi i com que no m’havia registrat prèviament, he anat a parar a un formulari de registre.

Veient que es demanen dades com sexe, província i data de naixement, i que a més a més ja t’avisen que es faran estudis de mercat i anàlisis estadístiques (si ho acceptes, és clar), que potser vol dir que t’enviaran propaganda?, o potser vol dir que vendran les teves dades d’addicte al tabac a empreses del sector salut?, no ho sé, per això he decidit esbrinar algun detall més sobre aquest concurs i he buscat per Internet, perquè aquí tampoc no he trobat les bases del sorteig.

Perdoneu la introducció però he d’afegir context a la història.
Ahir vaig fer dues de les proves de síntesi que hauran d’acreditar els coneixements adquirits aquest quadrimestre, Gestió Documental i Xarxes Socials.
Totes dues em van semblar prou difícils, més la primera que la segona, així i tot crec que em va anar força bé.

De tota manera, aquest apunt no és per explicar les fites aconseguides sinó el fet que aquesta setmana s’ha emès un capítol del programa “Sense Ficció”, el títol del qual és Els espies no són el que eren, i  a continuació es va emetre la pel·lícula Un bon americà.

Totes dues emissions són prou bones per a dedicar una part de l’escàs temps del que disposem a veure-les, però el programa en si és millor des del punt de vista de les xarxes socials, i és aquí on el lligo amb aquesta assignatura de la UOC.

Cal especificar abans de continuar que les xarxes socials són TOTES les xarxes socials, incloses, però no només, les SNS (“social network sites/services”) com Facebook, Twitter, etc. Vull dir amb això que una xarxa de contactes de, per exemple, el club de lectura del casal de la gent gran de Pardinyes, també ÉS una xarxa social.
Un cop feta la puntualització, he de confessar que de bon començament em va costar veure el vessant pràctic de l’assignatura i no va ser fins a la meitat del quadrimestre que em vaig adonar de la seva importància en qualsevol camp, des de l’estudi de les transmissions de malalties fins a l’entramat de fets delictius i el terrorisme.

L’anàlisi de xarxes socials té una importància cabdal en aquests temes, sobretot en aquests moments en els quals patim una sobreabundància de transmissió d’informacions, la majoria de les quals són totalment prescindibles, estem “infoxicats“. El “Big data” amenaça d’enterrar-nos vius en informació que no som capaços de digerir ni d’analitzar, i l’anàlisi de les xarxes ens pot donar un cop de mà.

“Al turron” que deien aquells.  Tal com deia el Sr. Bill Binney, protagonista de la pel·lícula / documental esmentada, la clau és analitzar les metadades. Les metadades són les dades de les dades i ens ofereixen les pautes que ens haurien de permetre d’anticipar-nos als fets.

Durant tot el Sense Ficció, la paraula repetida amb més èmfasi és anticipació. L’anticipació és la clau per evitar fets delictius cruents com és el terrorisme i el crim organitzat, i l’anàlisi de les metadades mitjançant programari específic dissenyat per analitzar i estudiar les xarxes socials, facilita aquesta tasca.

Per exemple, si jo truco cada dia la meva mare, vaig a comprar el diari que tinc en subscripció, pago a la carnisseria i al supermercat amb targeta, compro tabac i faig la “loto 649” i, tantes i tantes coses que fem els humans, genero una sèrie de moviments que es poden traçar, sigui mitjançant la targeta de dèbit, el GPS del telèfon o els repetidors telefònics. No cal saber què he comprat, només que hi ha una pauta que es repeteix i és bastant previsible. Aquesta pauta genera metadades que poden ser analitzades.
Un bon dia però, deixo de fer la meva rutina i començo a trucar a telèfons de Marsella (és un dir) on també truca un grup (xarxa) determinat de gent, compro el menjar en altres llocs, on altra gent determinada també compra, i em subscric al diari “X”, al costat d’un determinat grup de subscriptors, les pautes han canviat i les meves xarxes també, i és aleshores que potser s’encén alguna alarma en algun lloc.

Ara mateix, els canvis més fàcils de detectar són a Facebook, Twitter i similars. Els canvis en alguns perfils poden arribar a ser molt evidents i hi ha eines suficients per analitzar aquests canvis, encara que siguin petits.

Per als preocupats per la privacitat, en la pel·lícula esmentada les dades reals dels usuaris estudiats serien anònimes i estarien xifrades per evitar un mal ús, i restarien així a l’espera de la pertinent ordre judicial (digues-me ingenu) que permetés saber qui hi ha darrere aquell identificador xifrat únic.

Apunt final per als “conspi-paranòics”, recomano la sèrie “Vigilados: Person of Interest“, una ficció del que, en la meva opinió, seria (potser és) el programa governamental dels EUA anomenat “ThinTread“, que va ser abandonat poc abans dels atemptats del setembre de 2001, veureu que s’assembla moltíssim al que explica el Sr. Binney a la pel·lícula.

Reflexionem-hi si-us-plau, reflexionem-hi.
Notes: (Atribució de la frase: Dinamita). (Atribució de les imatges als respectius propietaris)