Tornem-hi!

Ben aviat comença el semestre universitari a la UOC i començo a albirar el llum al final del túnel. Si tot va com ha d’anar, em queden 3 semestres per acabar el Grau i encarar la part final de la meva vida laboral.

Conscient de les dificultats de compaginar els estudis, el treball i el gaudi amb la família, però satisfet dels resultats obtinguts fins ara, aquest semestre m’he matriculat de 6 assignatures.

Si les 5 del semestre passat eren un repte, les 6 de l’actual representaran un esforç titànic. A més a més, hi ha una assignatura temuda per molts estudiats, és la de “Base de Dades” i no són pocs els que l’han hagut de repetir. Espero no engrossir aquesta llista i aprovar-la dignament.

Les altres 5 són també molt interessants: Anàlisi documental, Gestió d’unitats i serveis d’informació, Polítiques d’informació i transparència, Documentació audiovisual i Documentació sanitària, i crec que m’aportaran molts coneixements, alguns d’ells molt útils per a la meva feina actual.

Estic decidit a repetir la meva gesta del semestre passat i, no només aconseguir una Matrícula d’honor, sinó almenys dues. Serà difícil però sé que no és impossible.

Per mi, és molt important aconseguir un bon expedient acadèmic, que reflecteixi l’esforç esmerçat aquests darrers anys. Potser no se’l mirarà ningú però, no deixa de ser un orgull per un mateix.

Un condensador

Feia unes setmanes que el nostre rentaplats marca Candy model CDF-3153 feia coses rares. Deixava entrar l’aigua i la extreia perfectament però no feia res més, les aspes no giraven.  Tot i això, de vegada en quant començava a funcionar i de vegades acabava el cicle de rentat.

Vaig cercar per Internet si algú havia tingut el mateix problema però no vaig trobar res, el més semblant era una possible avaria en la bomba de recirculació.

Veient que no trobava solució al problema, vaig fer venir un tècnic que es va dedicar a tocar botons i em va fer volar 70 euros sense ni treure el rentaplats del seu lloc. La seva conclusió: “és la placa i val molts diners, te recomano que en compris un altre”.

Abans de mirar preus, vaig decidir desmuntar la porta i mirar jo mateix el circuït imprès. Semblava estar correcte, sense components reescalfats ni condensadors explosionats, cap soldadura havia canviat de color… La placa no era ?

Quan ja havíem mirat preus per comprar un nou rentavaixelles, en un moment de “bogeria” vaig fer un correu al fabricant, esperant alguna indicació o consell.

L’endemà al matí rebo un correu dient que havien passat l’avís de l’avaria al servei tècnic de Lleida. Recordant la passada experiència els vaig trucar immediatament per evitar tornar a pagar diners per no res.
La diferència en els tractes van ser abismals, començant per un preu tancat amb un topall per dalt.

A mig matí apareix el tècnic, extreu l’aparell, desmunta la porta, comprova la placa, torna a muntar i va directe al motor. Detecta un condensador malmès i ens diu el que costarà la reparació… 8,65 euros. Evidentment hi ha la resta: desplaçament i mà d’obra i impostos, tot plegat 55,84 euros i a funcionar.

Us els recomano, són “Servicio Técnio Lucia” i el seu telèfon és el 973240414.

Per acabar us presento el culpable.

Condensador

Matrícula d’Honor, fita aconseguida!

Les notes de la Uni d’aquest semestre han estat bones, molt bones, 4 notables i una Matrícula d’Honor!

Notes

M’ho vaig proposar i hi he esmerçat molts esforços, però ja he aconseguit la meva primera Matricula d’Honor. L’emoció va ser indescriptible, veure recompensat l’esforç personal no té preu i un reconeixement com aquest a cinquanta anys, tampoc.

Val a dir però, que com tot a la vida, aquesta Matricula és un mèrit col·lectiu.

Què vol dir això?, molt senzill, aquestes notes acadèmiques són el resultat de:

  • El meu esforç personal, evidentment.
  • La bona docència del tutor.
  • Uns materials adequats i una bona infraestructura de la UOC.
  • I sobretot, la bona voluntat de la família, que s’ha adjudicat una part de les tasques que jo tenia assignades, permetent-me estudiar de valent.

Això ens porta a la reflexió que (quasi) ningú és un ésser individual, en major o menor mesura tots depenem els uns dels altres i el treball col·laboratiu és una bona opció per aconseguir bons resultats.

Per cert, tot i que la família ja està satisfeta amb les notes, i són tangibles els resultats dels diners invertits en estudis universitaris, tot i això, ara toca retornar-los una part del seu esforç i pencar de valent intentant que descansin una mica, ni que sigui fins a mig febrer, data en la qual torno a començar amb més ganes que mai.

Com fer créixer una base de dades promocional a un preu insignificant

Consti per endavant que el següent escrit és una opinió personal i un exercici d’auto reflexió, sense cap altra pretensió que no sigui fer veure a l’hipotètic lector com cedim alegrement les nostres dades personals.

Després d’aproximadament set anys sense fumar, l’estiu passat vaig voler tornar-hi. Sis mesos després ja vull tornar-ho a deixar, coses de la condició humana.

La qüestió és que (potser) sóc fumador d’una molt coneguda marca de tabac, segurament la segona en vendes.
Des de fa un temps el fabricant ha anat posant dins del paquet de tabac, unes butlletes rectangulars amb un codi promocional i una adreça web on comprovar si has estat l’afortunat guanyador d’algun dels premis que s’hi anuncien.

Avui he decidit comprovar els paperets que he guardat aquests darrers dies i ha anat a la web en qüestió.

Després de no trobar per cap lloc les condicions d’ús de la web ni les bases del sorteig, i com que no tinc “user”, he clicat a “registrarse”.

Després de fer clic, he estat redirigit a una altra plana on posar el codi per comprovar que sigui vàlid.
Un cop validat el codi i com que no m’havia registrat prèviament, he anat a parar a un formulari de registre.

Veient que es demanen dades com sexe, província i data de naixement, i que a més a més ja t’avisen que es faran estudis de mercat i anàlisis estadístiques (si ho acceptes, és clar), que potser vol dir que t’enviaran propaganda?, o potser vol dir que vendran les teves dades d’addicte al tabac a empreses del sector salut?, no ho sé, per això he decidit esbrinar algun detall més sobre aquest concurs i he buscat per Internet, perquè aquí tampoc no he trobat les bases del sorteig.

“Sant” Google m’ha ajudat a trobar ben de pressa un enllaç al “Consejo General del Notariado”  on consten les dades de l’acta del protocol del sorteig, incloent-hi el document pdf de les bases.
El primer que sorprèn és que la validesa del sorteig va des del 4 d’abril fins al 18 de juny de l’any passat tot i constar com a “sorteo en vigor”, però bé, potser sí que encara està en vigor, no siguem desconfiats.

Com que sóc xafarder de mena, he baixat les bases del sorteig i he llegit les 6 pàgines. En el segon punt es confirma que la promoció acabava el 18 de juny de 2016, tot i que es reserven la facultat d’ajornar, modificar, anul·lar o repetir les condicions de la campanya, per tant no puc saber si ja ha acabat o no. Però el setè punt és per mi el més interessant: la descripció dels premis. Diu que hi ha 4 premis, el valor total dels quals és de 644 euros. I és aquí quan acabo, faig captures de pantalla per escriure aquest text, tanco les webs obertes al navegador i estripo les paperetes dels codis.

Potser l’amable lector es pregunta per què? Molt senzill, perquè a canvi d’una ínfima oportunitat de guanyar algun dels 4 premis de ben poc valor monetari, he de regalar les meves dades, confirmar què fumo i quant.

Conclusió: compres un paquet de tabac, trobes a dins una butlleta amb un codi i una adreça web, però no hi ha data de caducitat ni l’accés a les bases del sorteig. Si vols comprovar si ets un dels afortunats, has de donar les teves dades abans i tot de poder saber si encara ets a temps de participar, i el millor de tot, facturant més de 2 milions i mig d’euros anuals (segons Expansión), l’empresa aconsegueix una enorme base de dades confirmades i el consentiment dels propietaris per utilitzar-les, invertint uns miserables 644 euros en premis, negoci rodó.

Les xarxes socials i el ThinTread

Perdoneu la introducció però he d’afegir context a la història.
Ahir vaig fer dues de les proves de síntesi que hauran d’acreditar els coneixements adquirits aquest quadrimestre, Gestió Documental i Xarxes Socials.
Totes dues em van semblar prou difícils, més la primera que la segona, així i tot crec que em va anar força bé.

De tota manera, aquest apunt no és per explicar les fites aconseguides sinó el fet que aquesta setmana s’ha emès un capítol del programa “Sense Ficció”, el títol del qual és Els espies no són el que eren, i  a continuació es va emetre la pel·lícula Un bon americà.

Totes dues emissions són prou bones per a dedicar una part de l’escàs temps del que disposem a veure-les, però el programa en si és millor des del punt de vista de les xarxes socials, i és aquí on el lligo amb aquesta assignatura de la UOC.

Cal especificar abans de continuar que les xarxes socials són TOTES les xarxes socials, incloses, però no només, les SNS (“social network sites/services”) com Facebook, Twitter, etc. Vull dir amb això que una xarxa de contactes de, per exemple, el club de lectura del casal de la gent gran de Pardinyes, també ÉS una xarxa social.
Un cop feta la puntualització, he de confessar que de bon començament em va costar veure el vessant pràctic de l’assignatura i no va ser fins a la meitat del quadrimestre que em vaig adonar de la seva importància en qualsevol camp, des de l’estudi de les transmissions de malalties fins a l’entramat de fets delictius i el terrorisme.

L’anàlisi de xarxes socials té una importància cabdal en aquests temes, sobretot en aquests moments en els quals patim una sobreabundància de transmissió d’informacions, la majoria de les quals són totalment prescindibles, estem “infoxicats“. El “Big data” amenaça d’enterrar-nos vius en informació que no som capaços de digerir ni d’analitzar, i l’anàlisi de les xarxes ens pot donar un cop de mà.

“Al turron” que deien aquells.  Tal com deia el Sr. Bill Binney, protagonista de la pel·lícula / documental esmentada, la clau és analitzar les metadades. Les metadades són les dades de les dades i ens ofereixen les pautes que ens haurien de permetre d’anticipar-nos als fets.

Durant tot el Sense Ficció, la paraula repetida amb més èmfasi és anticipació. L’anticipació és la clau per evitar fets delictius cruents com és el terrorisme i el crim organitzat, i l’anàlisi de les metadades mitjançant programari específic dissenyat per analitzar i estudiar les xarxes socials, facilita aquesta tasca.

Per exemple, si jo truco cada dia la meva mare, vaig a comprar el diari que tinc en subscripció, pago a la carnisseria i al supermercat amb targeta, compro tabac i faig la “loto 649” i, tantes i tantes coses que fem els humans, genero una sèrie de moviments que es poden traçar, sigui mitjançant la targeta de dèbit, el GPS del telèfon o els repetidors telefònics. No cal saber què he comprat, només que hi ha una pauta que es repeteix i és bastant previsible. Aquesta pauta genera metadades que poden ser analitzades.
Un bon dia però, deixo de fer la meva rutina i començo a trucar a telèfons de Marsella (és un dir) on també truca un grup (xarxa) determinat de gent, compro el menjar en altres llocs, on altra gent determinada també compra, i em subscric al diari “X”, al costat d’un determinat grup de subscriptors, les pautes han canviat i les meves xarxes també, i és aleshores que potser s’encén alguna alarma en algun lloc.

Ara mateix, els canvis més fàcils de detectar són a Facebook, Twitter i similars. Els canvis en alguns perfils poden arribar a ser molt evidents i hi ha eines suficients per analitzar aquests canvis, encara que siguin petits.

Per als preocupats per la privacitat, en la pel·lícula esmentada les dades reals dels usuaris estudiats serien anònimes i estarien xifrades per evitar un mal ús, i restarien així a l’espera de la pertinent ordre judicial (digues-me ingenu) que permetés saber qui hi ha darrere aquell identificador xifrat únic.

Apunt final per als “conspi-paranòics”, recomano la sèrie Vigilados: Person of Interest“, una ficció del que, en la meva opinió, seria (potser és) el programa governamental dels EUA anomenat “ThinTread“, que va ser abandonat poc abans dels atemptats del setembre de 2001, veureu que s’assembla moltíssim al que explica el Sr. Binney a la pel·lícula.

Reflexionem-hi si-us-plau, reflexionem-hi.
Notes: (Atribució de la frase: Dinamita). (Atribució de les imatges als respectius propietaris)

Ha valgut la pena

Ja tinc les notes del semestre i només falta fer la mitja amb les proves que es fan a mig mes.

L’esforç ha valgut la pena, ha estat un semestre una mica dur per tot plegat i ha costat treballar les cinc assignatures de les quals em vaig matricular. Ara però, veig una part de la recompensa, 4 notables i un excel·lent de… 10!!!

Sense menystenir l’esforç personal, val a dir que la matèria era interessant i els docents han estat a l’altura.

El següent pas és fer una bona repassada als materials per fer front als exàmens i millorar la nota si fos possible. Després, si tot va com ha d’anar, tornar a matricular-me de cinc assignatures més per al pròxim semestre i així anar apropant-me al final del Grau. Especular més enllà seria temerari i tampoc no cal explicar tots els projectes, si més no avui 😉

Centenari

Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.

És el cas de la meva padrina que fa uns dies va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts, perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus néts, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge, podríem dir sense equivocar-nos que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina  més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència que li permet la seva edat.

El dia 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari, acompanyada de la família més directa i dels seus nebots, alguns dels quals no tenen el bon aspecte que té ella, ironies de la vida. Vàrem anar al restaurant “lo caragol” (però el de la plaça de les magnòlies) de Lleida, regentat per la filla d’una neboda, on vàrem gaudir de valent.
Vàrem sotmetre la padrina (o tia, depèn) Antònia a una sessió maratoniana de fotografies que ens va esgotar a tots, excepte a ella, i tothom es va emportar un record.

Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada de cap manera a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a  pensar quan arribés als dos-cents 😉
Filles i néts vam estar d’acord amb la reflexió, no cal privar-nos de les coses que ens fan sentir vius, al cap i a la fi, una persona que ha sobreviscut a dues guerres mundials cruentes i una obscena guerra civil, que va esquivar per pocs minuts la mort durant el bombardeig del Liceu Escolar (altrament jo no hauria pogut escriure aquest post), que ha patit l’exili i reclusió del seu espòs, que ha parit durant la guerra, que ha vist arribar la llum, la ràdio, el telèfon, el vàter dins de casa, l’aigua calenta, la televisió, la penicil·lina, dos cops d’estat (18 de juliol de 1936 i 23 de febrer de 1981), i que ha arribat als cent anys, es mereix poder fer (quasi) el que li vingui de gust, ni que sigui per homenatjar d’alguna manera a tots aquells que prematurament es van quedar pel camí, com el seu home, els dos gendres i tants altres.

Salut i força Padrina!, i que la força continuï acompanyant-te.

Salut!

Trobo que ara és un bon moment

Fa gairebé un any vaig obrir aquest bloc. És hereu d’altres blocs que van complir la seva missió i que ara estan guardats esperant el moment de fusionar-se.

Quan el vaig obrir semblava que començava una època fosca en la meva vida i el subconscient ho devia saber perquè vaig escollir un tema una mica fosc per al bloc:

Antic tema

Ara però, trobo que és un bon moment per fer canvis. D’una banda el Sr. WordPress ha publicat el tema twenty seventeen, i de l’altra banda, tot i que el 2016 acaba deixant-nos una mica tristos, sembla que el 2017 començarà amb energia i força bé en molts sentits, així que és moment de posar un tema una mica més lluminós.

Feliç any nou per a tothom!

Un dia com qualsevol altre

Avui seria un dia com qualsevol altre, si no fos que… és 31 de desembre i a mitjanit celebrarem el cap d’any, que venen temps de canvi per al nostre País, que s’acaba el semestre universitari i que s’ha mort un company.

El Ramon Iglesias s’ha mort, al llit, a casa seva, amb els seus… ha marxat el seu cos i ens ha deixat els records. En el meu cas, vint-i-quatre anys de records i vivències de tots els colors. El vaig conèixer quan tots dos estàvem més prims i érem més joves, formàvem part d’un projecte que ens va deixar pel camí, uns voluntàriament i els altres per força, el projecte però, continua sense nosaltres. Ens queden els records, bons records. No em ve a la memòria cap mala passada d’aquest company, teníem diferències, sobretot polítiques, però mai ens van separar, sempre acostumàvem a estar en sintonia.

Dos anys després de la seva sortida del projecte i quasi un any de la meva, el passat divendres dia dos, vam fer el segon sopar anual de l’ex-equip directiu. Moments de gaudi, tot recordant anècdotes i situacions, reunions i sopars, dies especials i moments difícils, crítiques, xafarderies, acudits… tot això ja s’ha acabat, ell ja no podrà venir més, però estarà entre nosaltres mentre nosaltres el recordem.

Adéu, Ramon, espero que allà on siguis, hi hagi marmitako i cava brut nature.

Nova etapa, reptes nous

Torno al món laboral actiu, el dia 1 de desembre vaig fitxar per la Fundació IDEE.

Aquesta Fundació privada sense ànim de lucre em va fer una bona oferta: una jornada de treball a mesura que em permet simultaniejar el treball, els estudis de Grau i la família.

Ara toca adaptar-se a la nova situació, agafar nous hàbits de vida i implicar-se en un projecte que s’albira apassionant. Sé que puc aportar molt, tinc els coneixements i l’actitud, estic ben format acadèmicament i sóc competent en molts àmbits.

Per altra banda coneixeré nous estils de treball i maneres de fer, nous companys i grups diferents. Aquesta nova situació m’obre finestres per on veure el món d’una altra manera.

Estic disposat a treballar per aconseguir una bona simbiosi on tothom guanyi.