Ahir es va morir el “tio Víctor”. El Víctor és l’oncle de la Pilar, el germà del meu sogre, amic dels seus amics, bona persona i generós. Una mort tràgica que ens recorda la fragilitat de la vida, la necessitat de cuidar la salut física i mental, el deure d’estimar als que ens estimen i de no deixar res per l’endemà.
Cal sempre, però sempre, sempre, dedicar una paraula amable i un somriure als que habiten el món al nostre voltant, intentar ajudar i sobretot escoltar al company de viatge, doncs no saps mai si després ja no hi seràs a temps.
Justament això és amb el que penso ara mateix, la manca de temps representada per una encaixada de mans fugissera i un parell de petons ràpids en aquella barba que feia pessigolles abans d’anar a fer alguna cosa que ja no recordo… aquest és el meu darrer moment amb el “tio Víctor” viu. Després, quan ja només queda acompanyar el cos amb respecte i dignitat, ha estat quan li he dedicat temps… quines coses tenim els (alguns) humans, passem de llarg per la vida dels vius i els dediquem temps quan ja no podem gaudir de la seva companyia…