Avui seria un dia com qualsevol altre, si no fos que… és 31 de desembre i a mitjanit celebrarem el cap d’any, que venen temps de canvi per al nostre País, que s’acaba el semestre universitari i que s’ha mort un company.
El Ramon Iglesias s’ha mort, al llit, a casa seva, amb els seus… ha marxat el seu cos i ens ha deixat els records. En el meu cas, vint-i-quatre anys de records i vivències de tots els colors. El vaig conèixer quan tots dos estàvem més prims i érem més joves, formàvem part d’un projecte que ens va deixar pel camí, uns voluntàriament i els altres per força, el projecte però, continua sense nosaltres. Ens queden els records, bons records. No em ve a la memòria cap mala passada d’aquest company, teníem diferències, sobretot polítiques, però mai ens van separar, sempre acostumàvem a estar en sintonia.
Dos anys després de la seva sortida del projecte i quasi un any de la meva, el passat divendres dia dos, vam fer el segon sopar anual de l’ex-equip directiu. Moments de gaudi, tot recordant anècdotes i situacions, reunions i sopars, dies especials i moments difícils, crítiques, xafarderies, acudits… tot això ja s’ha acabat, ell ja no podrà venir més, però estarà entre nosaltres mentre nosaltres el recordem.
Adéu, Ramon, espero que allà on siguis, hi hagi marmitako i cava brut nature.