Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.
És el cas de la meva padrina que fa uns dies va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts, perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus néts, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge, podríem dir sense equivocar-nos que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència que li permet la seva edat.
El dia 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari, acompanyada de la família més directa i dels seus nebots, alguns dels quals no tenen el bon aspecte que té ella, ironies de la vida. Vàrem anar al restaurant “lo caragol” (però el de la plaça de les magnòlies) de Lleida, regentat per la filla d’una neboda, on vàrem gaudir de valent.
Vàrem sotmetre la padrina (o tia, depèn) Antònia a una sessió maratoniana de fotografies que ens va esgotar a tots, excepte a ella, i tothom es va emportar un record.
Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada de cap manera a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a pensar quan arribés als dos-cents 😉
Filles i néts vam estar d’acord amb la reflexió, no cal privar-nos de les coses que ens fan sentir vius, al cap i a la fi, una persona que ha sobreviscut a dues guerres mundials cruentes i una obscena guerra civil, que va esquivar per pocs minuts la mort durant el bombardeig del Liceu Escolar (altrament jo no hauria pogut escriure aquest post), que ha patit l’exili i reclusió del seu espòs, que ha parit durant la guerra, que ha vist arribar la llum, la ràdio, el telèfon, el vàter dins de casa, l’aigua calenta, la televisió, la penicil·lina, dos cops d’estat (18 de juliol de 1936 i 23 de febrer de 1981), i que ha arribat als cent anys, es mereix poder fer (quasi) el que li vingui de gust, ni que sigui per homenatjar d’alguna manera a tots aquells que prematurament es van quedar pel camí, com el seu home, els dos gendres i tants altres.
Salut i força Padrina!, i que la força continuï acompanyant-te.
