El semestre passat vaig aconseguir acomplir algunes fites personals dins del Grau universitari d’Informació i Documentació que estic fent a la UOC. Una va ser superar el repte de cursar 6 assignatures sense “parar boig”, i una altra l’atorgament d’una Matrícula d’Honor que, realment, em va fer molta il·lusió, a banda de fer-me estalviar alguns “calerons”.
Les notes del semestre passat van ser 1 aprovat (coi d’anglès!), 3 notables, 1 excel·lent i 1 matrícula, però per a aquest semestre em vaig proposar millorar-les i fins i tot, si fos possible, aconseguir dues matrícules… això darrer no ha pogut ser per poc, però sí he millorat les notes aconseguint 2 notables, 3 excel·lents i 1 matrícula. Estic realment satisfet.
Tothom sap que ningú regala res, i la Universitat no és una excepció, però el mèrit no és només meu, cal valorar i agrair en la seva justa mesura la tasca dels fantàstics docents que he tingut aquest semestre i que han aconseguit motivar-me i encoratjar-me, participant de valent, fent proves interessants i traient profit del material del qual disposem. Així doncs, GRÀCIES!
D’altra banda, sense el suport incondicional de la família, que m’ajuda amb el seu esforç extra, fent tasques que habitualment tinc adjudicades i animant-me a seguir endavant i a aconseguir els millors resultats possibles, tampoc no hauria estat possible. A elles els les dono les gràcies cada dia 🙂
(Escric això en temps present tot i que va passar fa uns dies perquè ara em veig amb cor de fer-ho.)
Avui és per a nosaltres un dia trist, un símbol de la nostra família ha traspassat.
Ara fa poc més de sis mesos estàvem de celebració, una festa alegre on hi eren convidats tots aquells que van ser importants en algun moment de la vida de la padrina.
Avui però, la padrina ens ha deixat. Marxa deixant-nos el seu llegat. El llegat d’una persona bona que ha ajudat molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el qual ella creia.
Va ser una dona de la seva època que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia.
Algunes de les famílies que van mostrar les seves sentides condolences eren nouvingudes i potser algú, que no conegués suficientment la padrina, s’estranyaria, però l’estimació no té límits.
Un parell de situacions que ara recordo són el cas d’una noia jove, que devia arrabassar uns minuts de temps de treball, va venir a donar-li el seu adéu, vestida amb la roba que es guarda per a ocasions especials, i aquesta ho era. Segurament sense la participació de la padrina, aquesta noia ho hauria passat més magre.
Com aquesta, podria explicar el cas de la “tercera filla” de la padrina, o tal com ho diu ella, l’Antònia és “mi madre española”. Cal dir res més?, crec que no.
En nosaltres queda ara un buit i una tristor que haurem d’anar omplint amb records i vivències, acompanyant i estimant les nostres mares que ja són grans, perquè poques filles de quasi vuitanta anys han d’enterrar la seva mare, habitualment els toca fer-ho abans, quan són més fortes. Així doncs ara ens toca als nets agafar uns rols que potser ens arriben massa aviat però que assumim amb orgull, des de l’amor que ens va transmetre durant més de cinquanta anys.
Pel que fa a mi, vaig tenir el privilegi de recollir l’últim alè de la meva padrina, tal com va succeir amb el meu pare, però amb la diferència que ella no va patir. Acompanyar un familiar en el moment del final de la seva vida és un procés molt trist però al mateix temps reconforta pensar que ella sabia que no estava sola.
Ara el seu cos descansa amb el de la persona que més va estimar, el seu espòs, que es va avançar potser per anar preparant el terreny on llaurar i plantar les llavors de l’amor recollides durant un segle.
1916-2017
Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m’acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te.
Dissabte passat va haver-hi la segona jornada d’exàmens de la UOC… Aquest semestre s’ha acabat.
Tinc bones vibracions, crec que hauré aprovat amb nota les sis assignatures i també crec que en alguna d’elles aconseguiré una nota excel·lent, ara només queda esperar… i reflexionar.
El següent semestre està perfectament planificat (sempre que no hi hagi sorpreses d’última hora), toca matricular-se de sis assignatures més i pencar de valent per apropar-me al final del Grau. Si ho faig bé, el febrer del 2018 només em quedaran 36 crèdits per superar i en poc temps més, seré el flamant posseïdor d’un títol universitari. Després… ja ho veurem.
Aquest estiu però, toca no perdre “pistonada”, una bona repassada d’estadística, l’estudi del nivell A d’aranès i alguna coseta més com llegir algun llibre interessant i el Lligall núm. 40 de l’Associació d’Arxivers – Gestors Documentals de Catalunya, que sempre ofereix bons articles.
Això no obstant, un breu descans també m’anirà be 🙂
Periòdicament entro al meu compte Delicious per si, per aquelles casualitats, pogués exportar les darreres adreces desades, sempre sense èxit… Avui però, he pogut!
Ja torno a tenir còpia de seguretat de totes les meves adreces preferides, 3500 adreces col·leccionades pacientment des de l’any 2010.
Serà veritat que no abandonen el projecte? De moment no em rendeixo, continuaré utilitzant Tagpacker però tindré un ull posat a Delicious, sempre és bo tenir alternatives.
Ahir vaig gaudir de la primera tanda d’exàmens d’aquest semestre, i dic gaudir perquè estudiar és realment tot un plaer.
La mitjana de les notes de l’avaluació continuada (quasi) no poden ser més bones, quatre 9 i dos 8. Ara cal traslladar aquests coneixements adquirits a les proves de síntesi semestrals, que són les que atorguen les notes finals i les que consten a l’expedient acadèmic.
De moment estic content, dels tres exàmens d’ahir, dos van anar molt bé, i encara que l’altre va quedar una mica fluix, també estic satisfet.
Aquesta setmana toca repassar els continguts per a la propera tanda, que serà dissabte vinent, amb l’objectiu d’obtenir les màximes qualificacions possibles, que sincerament, m’agradaria que fossin encara millors que el semestre passat.
Passat el primer mes del quadrimestre universitari, estic content, cansat però content.
Matricular-me de 6 assignatures ha estat, de moment, un encert. Amb l’ajuda de la família, arribo a tot i les notes són molt bones, de moment he aconseguit 7 “A” i 2 “B”, no em puc queixar, la recompensa aporta satisfacció.
L’esforç ha estat molt important, en dedicar tantes hores a la Uni, no tinc temps per a res més, he de seguir el “Polònia”, el “30 minuts” o el sense ficció per Internet. De tant en tant, quan ja no puc més, m’obligo a parar.
Ara, acabada una PAC especialment llarga i complicada, a la que he dedicat tres setmanes, faig una parada per escriure això i reflexionar interiorment, avui dedicaré el dia als meus i a mi mateix.
Ben aviat comença el semestre universitari a la UOC i començo a albirar el llum al final del túnel. Si tot va com ha d’anar, em queden 3 semestres per acabar el Grau i encarar la part final de la meva vida laboral.
Conscient de les dificultats de compaginar els estudis, el treball i el gaudi amb la família, però satisfet dels resultats obtinguts fins ara, aquest semestre m’he matriculat de 6 assignatures.
Si les 5 del semestre passat eren un repte, les 6 de l’actual representaran un esforç titànic. A més a més, hi ha una assignatura temuda per molts estudiats, és la de “Base de Dades” i no són pocs els que l’han hagut de repetir. Espero no engrossir aquesta llista i aprovar-la dignament.
Les altres 5 són també molt interessants: Anàlisi documental, Gestió d’unitats i serveis d’informació, Polítiques d’informació i transparència, Documentació audiovisual i Documentació sanitària, i crec que m’aportaran molts coneixements, alguns d’ells molt útils per a la meva feina actual.
Estic decidit a repetir la meva gesta del semestre passat i, no només aconseguir una Matrícula d’honor, sinó almenys dues. Serà difícil però sé que no és impossible.
Per mi, és molt important aconseguir un bon expedient acadèmic, que reflecteixi l’esforç esmerçat aquests darrers anys. Potser no se’l mirarà ningú però, no deixa de ser un orgull per un mateix.
Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.
És el cas de la meva padrina que fa uns dies va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts, perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus néts, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge, podríem dir sense equivocar-nos que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència que li permet la seva edat.
El dia 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari, acompanyada de la família més directa i dels seus nebots, alguns dels quals no tenen el bon aspecte que té ella, ironies de la vida. Vàrem anar al restaurant “lo caragol” (però el de la plaça de les magnòlies) de Lleida, regentat per la filla d’una neboda, on vàrem gaudir de valent.
Vàrem sotmetre la padrina (o tia, depèn) Antònia a una sessió maratoniana de fotografies que ens va esgotar a tots, excepte a ella, i tothom es va emportar un record.
Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada de cap manera a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a pensar quan arribés als dos-cents 😉
Filles i néts vam estar d’acord amb la reflexió, no cal privar-nos de les coses que ens fan sentir vius, al cap i a la fi, una persona que ha sobreviscut a dues guerres mundials cruentes i una obscena guerra civil, que va esquivar per pocs minuts la mort durant el bombardeig del Liceu Escolar (altrament jo no hauria pogut escriure aquest post), que ha patit l’exili i reclusió del seu espòs, que ha parit durant la guerra, que ha vist arribar la llum, la ràdio, el telèfon, el vàter dins de casa, l’aigua calenta, la televisió, la penicil·lina, dos cops d’estat (18 de juliol de 1936 i 23 de febrer de 1981), i que ha arribat als cent anys, es mereix poder fer (quasi) el que li vingui de gust, ni que sigui per homenatjar d’alguna manera a tots aquells que prematurament es van quedar pel camí, com el seu home, els dos gendres i tants altres.
Salut i força Padrina!, i que la força continuï acompanyant-te.
Fa gairebé un any vaig obrir aquest bloc. És hereu d’altres blocs que van complir la seva missió i que ara estan guardats esperant el moment de fusionar-se.
Quan el vaig obrir semblava que començava una època fosca en la meva vida i el subconscient ho devia saber perquè vaig escollir un tema una mica fosc per al bloc:
Antic tema
Ara però, trobo que és un bon moment per fer canvis. D’una banda el Sr. WordPress ha publicat el tema twenty seventeen, i de l’altra banda, tot i que el 2016 acaba deixant-nos una mica tristos, sembla que el 2017 començarà amb energia i força bé en molts sentits, així que és moment de posar un tema una mica més lluminós.
Avui seria un dia com qualsevol altre, si no fos que… és 31 de desembre i a mitjanit celebrarem el cap d’any, que venen temps de canvi per al nostre País, que s’acaba el semestre universitari i que s’ha mort un company.
El Ramon Iglesias s’ha mort, al llit, a casa seva, amb els seus… ha marxat el seu cos i ens ha deixat els records. En el meu cas, vint-i-quatre anys de records i vivències de tots els colors. El vaig conèixer quan tots dos estàvem més prims i érem més joves, formàvem part d’un projecte que ens va deixar pel camí, uns voluntàriament i els altres per força, el projecte però, continua sense nosaltres. Ens queden els records, bons records. No em ve a la memòria cap mala passada d’aquest company, teníem diferències, sobretot polítiques, però mai ens van separar, sempre acostumàvem a estar en sintonia.
Dos anys després de la seva sortida del projecte i quasi un any de la meva, el passat divendres dia dos, vam fer el segon sopar anual de l’ex-equip directiu. Moments de gaudi, tot recordant anècdotes i situacions, reunions i sopars, dies especials i moments difícils, crítiques, xafarderies, acudits… tot això ja s’ha acabat, ell ja no podrà venir més, però estarà entre nosaltres mentre nosaltres el recordem.
Adéu, Ramon, espero que allà on siguis, hi hagi marmitako i cava brut nature.
