Comença el setembre i amb ell alguna reorganització personal.
De moment he fusionat els dos comptes twitter que tenia i només en conservaré un, amb això i una mica de força de voluntat crec que aconseguiré fer una mica menys el ronsa. Evidentment seguiré llegint els meus dos diaris de capçalera, Vilaweb i Ara, perquè són la millor manera d’obtenir informació seriosa i contrastada.
Pel que fa a LinkedIn, hauré de tenir-ne una cura especial perquè pot ajudar-me a aconseguir alguna de les meves metes, no obstant la prioritat màxima continua essent el Grau en Informació i Documentació, al que em dedicaré amb cos i ànima, i més ara que començo a veure el final d’aquest camí.
De cara a iniciar el semestre amb seguretat i, aprofitant que tinc 12 dies abans de començar a treballar, ja he començat a fullejar el material que m’ha arribat i també algun text interessant que he trobat a Internet. Tot sigui a fi de bé.
Cadascú és molt lliure d’enfocar les vacances pròpies com vulgui, n’hi ha que no saben o no poden desconnectar i n’hi ha que desconnecten del tot. Entre aquests “blanc” i “negre” existeixen tots els matisos possibles.
El meu “matís” està consistint en una mica de tot: una primera desconnexió per gaudir de la família i conèixer nous territoris, un primer i tímid retorn a la “realitat” amb el clàssic de cada estiu d’uns dies d’estada al poble de la sogra (Chalamera) i ben aviat, un retorn total a la rutina que tant trobem a faltar quan no la tenim.
Les dues darreres fases d’aquestes vacances han anat acompanyades d’una ullada ràpida als texts acadèmics, amb l’ajuda dels quals hauré de superar el penúltim semestre del Grau d’Informació i Documentació que estic cursant a la UOC.
Intueixo que serà un semestre complicat però interessant i ple de nous continguts, que complementaran el meu aprenentatge. Com en l’any anterior, la meta que m’he fixat continua essent aconseguir les màximes qualificacions possibles en forma de Matrícules d’Honor, un repte difícil perquè el nivell intel·lectual dels meus companys i el nivell d’exigència dels docents acostuma a ser molt elevat, cosa que al mateix temps em satisfà molt perquè significa que has hagut de treballar de valent per aconseguir les M.H.
A més a més, a l’abril de l’any vinent, a la meitat del darrer semestre, finalitzarà el subsidi d’atur, que estic cobrant d’ençà que vaig ser acomiadat de la meva empresa, i només em quedarà el sou de 15 hores setmanals amb el qual compatibilitzo l’atur i que em permet seguir connectat al mercat de treball. Un repte afegit que possiblement m’afectarà, si més no en el seu vessant emocional, i que no hauré de menystenir tot i que això ja serà una altra història.
De moment, sense perdre de vista el futur, gaudim del present i de totes les coses bones que ens ofereix el dia a dia.
L’any ha estat dur i poder gaudir d’unes vacances reparadores és un luxe.
Una estada al País Basc amb visites a Bilbao i rodalia, Àlaba i Sant Sebastià, ens han permès oblidar momentàniament les respectives feines i estudis per centrar-nos una mica en la família, augmentada amb un nou membre de vint anys, cosa que indica que el temps passa i ens fem grans -afortunadament!- (com deia el meu molt estimat ex-cap, Sr. Balaguer).
Ara, després de l’estada a Euskadi, toca anar a Chalamera, el poble dels sogres, on es gaudeix de les vacances d’una altra manera, i on un servidor podrà centrar-se a preparar els estudis que han de començar al setembre, per encarar amb la motivació acostumada, el viatge que m’aproparà a la recta final del Grau i la consecució dels meus objectius immediats.
El semestre passat vaig aconseguir acomplir algunes fites personals dins del Grau universitari d’Informació i Documentació que estic fent a la UOC. Una va ser superar el repte de cursar 6 assignatures sense “parar boig”, i una altra l’atorgament d’una Matrícula d’Honor que, realment, em va fer molta il·lusió, a banda de fer-me estalviar alguns “calerons”.
Les notes del semestre passat van ser 1 aprovat (coi d’anglès!), 3 notables, 1 excel·lent i 1 matrícula, però per a aquest semestre em vaig proposar millorar-les i fins i tot, si fos possible, aconseguir dues matrícules… això darrer no ha pogut ser per poc, però sí he millorat les notes aconseguint 2 notables, 3 excel·lents i 1 matrícula. Estic realment satisfet.
Tothom sap que ningú regala res, i la Universitat no és una excepció, però el mèrit no és només meu, cal valorar i agrair en la seva justa mesura la tasca dels fantàstics docents que he tingut aquest semestre i que han aconseguit motivar-me i encoratjar-me, participant de valent, fent proves interessants i traient profit del material del qual disposem. Així doncs, GRÀCIES!
D’altra banda, sense el suport incondicional de la família, que m’ajuda amb el seu esforç extra, fent tasques que habitualment tinc adjudicades i animant-me a seguir endavant i a aconseguir els millors resultats possibles, tampoc no hauria estat possible. A elles els les dono les gràcies cada dia 🙂
(Escric això en temps present tot i que va passar fa uns dies perquè ara em veig amb cor de fer-ho.)
Avui és per a nosaltres un dia trist, un símbol de la nostra família ha traspassat.
Ara fa poc més de sis mesos estàvem de celebració, una festa alegre on hi eren convidats tots aquells que van ser importants en algun moment de la vida de la padrina.
Avui però, la padrina ens ha deixat. Marxa deixant-nos el seu llegat. El llegat d’una persona bona que ha ajudat molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el qual ella creia.
Va ser una dona de la seva època que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia.
Algunes de les famílies que van mostrar les seves sentides condolences eren nouvingudes i potser algú, que no conegués suficientment la padrina, s’estranyaria, però l’estimació no té límits.
Un parell de situacions que ara recordo són el cas d’una noia jove, que devia arrabassar uns minuts de temps de treball, va venir a donar-li el seu adéu, vestida amb la roba que es guarda per a ocasions especials, i aquesta ho era. Segurament sense la participació de la padrina, aquesta noia ho hauria passat més magre.
Com aquesta, podria explicar el cas de la “tercera filla” de la padrina, o tal com ho diu ella, l’Antònia és “mi madre española”. Cal dir res més?, crec que no.
En nosaltres queda ara un buit i una tristor que haurem d’anar omplint amb records i vivències, acompanyant i estimant les nostres mares que ja són grans, perquè poques filles de quasi vuitanta anys han d’enterrar la seva mare, habitualment els toca fer-ho abans, quan són més fortes. Així doncs ara ens toca als nets agafar uns rols que potser ens arriben massa aviat però que assumim amb orgull, des de l’amor que ens va transmetre durant més de cinquanta anys.
Pel que fa a mi, vaig tenir el privilegi de recollir l’últim alè de la meva padrina, tal com va succeir amb el meu pare, però amb la diferència que ella no va patir. Acompanyar un familiar en el moment del final de la seva vida és un procés molt trist però al mateix temps reconforta pensar que ella sabia que no estava sola.
Ara el seu cos descansa amb el de la persona que més va estimar, el seu espòs, que es va avançar potser per anar preparant el terreny on llaurar i plantar les llavors de l’amor recollides durant un segle.
1916-2017
Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m’acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te.
Dissabte passat va haver-hi la segona jornada d’exàmens de la UOC… Aquest semestre s’ha acabat.
Tinc bones vibracions, crec que hauré aprovat amb nota les sis assignatures i també crec que en alguna d’elles aconseguiré una nota excel·lent, ara només queda esperar… i reflexionar.
El següent semestre està perfectament planificat (sempre que no hi hagi sorpreses d’última hora), toca matricular-se de sis assignatures més i pencar de valent per apropar-me al final del Grau. Si ho faig bé, el febrer del 2018 només em quedaran 36 crèdits per superar i en poc temps més, seré el flamant posseïdor d’un títol universitari. Després… ja ho veurem.
Aquest estiu però, toca no perdre “pistonada”, una bona repassada d’estadística, l’estudi del nivell A d’aranès i alguna coseta més com llegir algun llibre interessant i el Lligall núm. 40 de l’Associació d’Arxivers – Gestors Documentals de Catalunya, que sempre ofereix bons articles.
Això no obstant, un breu descans també m’anirà be 🙂
Periòdicament entro al meu compte Delicious per si, per aquelles casualitats, pogués exportar les darreres adreces desades, sempre sense èxit… Avui però, he pogut!
Ja torno a tenir còpia de seguretat de totes les meves adreces preferides, 3500 adreces col·leccionades pacientment des de l’any 2010.
Serà veritat que no abandonen el projecte? De moment no em rendeixo, continuaré utilitzant Tagpacker però tindré un ull posat a Delicious, sempre és bo tenir alternatives.
Ahir vaig gaudir de la primera tanda d’exàmens d’aquest semestre, i dic gaudir perquè estudiar és realment tot un plaer.
La mitjana de les notes de l’avaluació continuada (quasi) no poden ser més bones, quatre 9 i dos 8. Ara cal traslladar aquests coneixements adquirits a les proves de síntesi semestrals, que són les que atorguen les notes finals i les que consten a l’expedient acadèmic.
De moment estic content, dels tres exàmens d’ahir, dos van anar molt bé, i encara que l’altre va quedar una mica fluix, també estic satisfet.
Aquesta setmana toca repassar els continguts per a la propera tanda, que serà dissabte vinent, amb l’objectiu d’obtenir les màximes qualificacions possibles, que sincerament, m’agradaria que fossin encara millors que el semestre passat.
Passat el primer mes del quadrimestre universitari, estic content, cansat però content.
Matricular-me de 6 assignatures ha estat, de moment, un encert. Amb l’ajuda de la família, arribo a tot i les notes són molt bones, de moment he aconseguit 7 “A” i 2 “B”, no em puc queixar, la recompensa aporta satisfacció.
L’esforç ha estat molt important, en dedicar tantes hores a la Uni, no tinc temps per a res més, he de seguir el “Polònia”, el “30 minuts” o el sense ficció per Internet. De tant en tant, quan ja no puc més, m’obligo a parar.
Ara, acabada una PAC especialment llarga i complicada, a la que he dedicat tres setmanes, faig una parada per escriure això i reflexionar interiorment, avui dedicaré el dia als meus i a mi mateix.
Avui, després de dos dies d’inactivitat, la web de “del.icio.us” torna a funcionar. Entengueu-me, només torna a funcionar parcialment, és a dir, es pot afegir i consultar enllaços però continua sense permetre l’exportació dient allò que fa mesos que repeteix “We’re sorry, but due to heavy load on our database we are no longer able to offer an export function. Our engineers are working on this and we will restore it as soon as possible”.
Suposo que és una mesura per evitar la fuga massiva d’usuaris cap a altres plataformes, no ho sé però ho sembla.
Per la meva part, d’ençà que van començar a sortir notícies sobre la venda i viabilitat del servei, vaig començar a guardar còpies de seguretat dels meus enllaços, que ja són més de 3500, tots ells degudament etiquetats i amb comentaris personalitzats. Així i tot no vaig poder evitar la probable pèrdua dels últims 200 enllaços afegits, ja que la darrera còpia de seguretat que tinc és d’abril de l’any passat.
Des d’aleshores, no he pogut desar els meus “bookmarks” apropiadament i en tinc una bona colla sense classificar… fins avui 🙂
He estat cercant durant mesos una aplicació alternativa a “Delicious” i no ha estat fins aquesta setmana i per casualitat que l’he trobat. Penseu que els requeriments que demanava eren molts, el més important però, era que pogués importar els marcadors des del còpia de seguretat en forma de fitxer “html”, sense perdre els meus comentaris individualitzats!
L’alternativa es diu “Tagpacker” i crec que acompleix amb escreix les necessitats de tots els “orfes” de “Delicious”, començant per la importació dels “Favoritos” de forma impecable i sense errades. A més a més indexa les etiquetes, però també els comentaris, facilitant la cerca i recuperació posterior. Per descomptat és gratuïta i, molt important, és alemanya (UE), i per tant (suposadament) més respectuosa amb les dades personals que les radicades a altres països.
Personalment i com a opinió personal, crec que només puc dir allò de “Delicious” est mort(?), vive le “Tagpacker”!
