El semestre passat vaig aconseguir acomplir algunes fites personals dins del Grau universitari d’Informació i Documentació que estic fent a la UOC. Una va ser superar el repte de cursar 6 assignatures sense “parar boig”, i una altra l’atorgament d’una Matrícula d’Honor que, realment, em va fer molta il·lusió, a banda de fer-me estalviar alguns “calerons”.
Les notes del semestre passat van ser 1 aprovat (coi d’anglès!), 3 notables, 1 excel·lent i 1 matrícula, però per a aquest semestre em vaig proposar millorar-les i fins i tot, si fos possible, aconseguir dues matrícules… això darrer no ha pogut ser per poc, però sí he millorat les notes aconseguint 2 notables, 3 excel·lents i 1 matrícula. Estic realment satisfet.
Tothom sap que ningú regala res, i la Universitat no és una excepció, però el mèrit no és només meu, cal valorar i agrair en la seva justa mesura la tasca dels fantàstics docents que he tingut aquest semestre i que han aconseguit motivar-me i encoratjar-me, participant de valent, fent proves interessants i traient profit del material del qual disposem. Així doncs, GRÀCIES!
D’altra banda, sense el suport incondicional de la família, que m’ajuda amb el seu esforç extra, fent tasques que habitualment tinc adjudicades i animant-me a seguir endavant i a aconseguir els millors resultats possibles, tampoc no hauria estat possible. A elles els les dono les gràcies cada dia 🙂
(Escric això en temps present tot i que va passar fa uns dies perquè ara em veig amb cor de fer-ho.)
Avui és per a nosaltres un dia trist, un símbol de la nostra família ha traspassat.
Ara fa poc més de sis mesos estàvem de celebració, una festa alegre on hi eren convidats tots aquells que van ser importants en algun moment de la vida de la padrina.
Avui però, la padrina ens ha deixat. Marxa deixant-nos el seu llegat. El llegat d’una persona bona que ha ajudat molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el qual ella creia.
Va ser una dona de la seva època que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia.
Algunes de les famílies que van mostrar les seves sentides condolences eren nouvingudes i potser algú, que no conegués suficientment la padrina, s’estranyaria, però l’estimació no té límits.
Un parell de situacions que ara recordo són el cas d’una noia jove, que devia arrabassar uns minuts de temps de treball, va venir a donar-li el seu adéu, vestida amb la roba que es guarda per a ocasions especials, i aquesta ho era. Segurament sense la participació de la padrina, aquesta noia ho hauria passat més magre.
Com aquesta, podria explicar el cas de la “tercera filla” de la padrina, o tal com ho diu ella, l’Antònia és “mi madre española”. Cal dir res més?, crec que no.
En nosaltres queda ara un buit i una tristor que haurem d’anar omplint amb records i vivències, acompanyant i estimant les nostres mares que ja són grans, perquè poques filles de quasi vuitanta anys han d’enterrar la seva mare, habitualment els toca fer-ho abans, quan són més fortes. Així doncs ara ens toca als nets agafar uns rols que potser ens arriben massa aviat però que assumim amb orgull, des de l’amor que ens va transmetre durant més de cinquanta anys.
Pel que fa a mi, vaig tenir el privilegi de recollir l’últim alè de la meva padrina, tal com va succeir amb el meu pare, però amb la diferència que ella no va patir. Acompanyar un familiar en el moment del final de la seva vida és un procés molt trist però al mateix temps reconforta pensar que ella sabia que no estava sola.
Ara el seu cos descansa amb el de la persona que més va estimar, el seu espòs, que es va avançar potser per anar preparant el terreny on llaurar i plantar les llavors de l’amor recollides durant un segle.
1916-2017
Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m’acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te.
